31.12.13

Feliç 2014!


S’acava aquest 2013 i intento fer-li un repàs però és tan el viscut...! No me n’emporto tristeses, perquè aquest any que deixo enrere sobretot ha estat ple de calidesa humana, es la millor sensació que en tinc d’ell, amb la qual arribo a aquest darrer dia de l’any, amb el cor emocionat en el qual hi cabeu tots. Des dels meus fills a amics veïns que mai heu deixat de ser-hi quan calia i quan no,  amigues que fa poc vareu arribar a la meva vida i ja en sou una part molt important, més del que us imagineu, amic amb qui comparteixo 52 setmanes de repte fotogràfic i sense el qual ja no podria concebre les meves setmanes,  tots aquells que formeu part de Lío de fotos, no us podeu imaginar quanta companyia m’heu fet, i totes i tots aquells que d’alguna manera o altra heu entrat a la meva vida a través de la xarxa o no i us he sentit molt prop.  Gràcies, de tot cor, gràcies per tot el rebut, per tot el compartit.
Per a tots, els meus millors desitjos pel 2014!

23.12.13

Els meus millors desitjos per a tots, avui i sempre! ♥


Aquests darrers dies he donat moltes voltes amb com em sento i com sento aquestes dates enguany, com el senyor Scrooge lluitant contra els esperits del Nadal, com si per la xemeneia s’hagués esfumat tot l’esperit d’altres anys. No estic trista, perquè em sento afortunada per tot el que tinc, el que sóc i com sento les coses, però l’any m’ha portat a viure-ho d’aquesta manera i finalment m’hi deixo portar.

Demà, com ja fa dinou anys, faré el sopar de la nit de Nadal, gaudirem de la companyia mútua i brindarem per tot allò viscut i compartit. Ara miro enrere i sou tots vosaltres els que també teniu cabuda en la nostra taula, en els nostres cors, petits i grans moments compartits d’una manera o altre, ja sigui amb quatre paraules, dies o la vida sencera.  Moltes gràcies, gràcies per tots aquests moments, perquè així construïm i vivim la vida.

Els meus millors desitjos per a tots, avui i sempre! 

16.11.13

Flam amb llet de coco

{Aquesta entrada la trobareu íntegrament tan en català com en castellà.}
{Esta entrada la encontrareis íntegramente tanto en catalán como en castellano.}

Fa molts mesos, potser un any, que no participo a Memòries d’una cuinera :( , però aquest mes quan vaig veure que era qüestió de publicar una recepta de flam vaig recordar de seguida que tenia pendent de publicar aquest flam amb llet de coco. Boníssim! Un flam amb gust de coco pero sense trovar-hi el coco ratllat amb què normalment sempre l’he fet. Desitjo que us agradi!


INGREDIENTS:
50 grs. de sucre
400 ml de llet de coco
3 ous

PREPARACIÓ:

En un recipient fondo bateu els ous amb 50 grs. de sucre. Quan ho tingueu ben barrejat, afegiu-hi la llet bullent. Deixeu-ho reposar una mica, escumeu-ho i passeu-ho per un colador fi, tirant-ho dins un motlle corona prèviament caramel·litzat o motlles individuals.

Coueu-ho al bany maria dins el forn i procurant que l’aigua no bulli, uns 40 o 45 minuts, fins que el trobeu consistent però tou. Deixeu que es refredi bé abans de desemmotllar-lo.

{versión en castellano}

Flan con leche de coco

Hace muchos meses, puede que un año, que no participo en Memòries d’una cuinera :( , pero este mes cuando vi que era cuestión de publicar una receta de flan recordé enseguida que tenía pendiente de publicar este flan con leche de coco. Riquísimo! Un flan con gusto de coco pero sin encontrar el coco rallado con qué normalmente lo he hecho siempre. ¡Deseo que os guste!


INGREDIENTES
50 grs de azúcar
400 ml de leche de coco
3 huevos

PREPARACIÓN
En un recipiente hondo batid los huevos con los 50 grs de azúcar. Cuando esté todo bién mezclado añadir la leche hirviendo. Dejadlo reposar un poco, espumar y pasarlo por un colador fino, tirándolo dentro de un molde corona previamente caramelizado o moldes individuales.

Cocedlo al baño maría en el horno y procurando que el agua no hierva, unos 40 o 45 minutos hasta que lo encontréis consistente pero blando. Dejad que se enfríe bien antes de desmoldarlo.

11.11.13

Boeuf Bourguignon + {Repte ¿Quién viene a cenar? Henri Cartier-Bresson}

{Aquesta entrada la trobareu íntegrament tan en català com en castellà.}
{Esta entrada la encontrareis íntegramente tanto en catalán como en castellano.}


Avui us porto una gran repte, un repte que neix l’estiu passat des del blog Dime que es viernes, on el pretext es fer una recepta i convidar a sopar a un personatge famós escollit pel blog que et passa el testimoni, i així successivament, formant una cadena que fins ara ens ha portat a conèixer els següents blogs i personatges:


Doncs qui m’ha passat a mi el testimoni d’aquest repte, la Nani del blog La cuina violeta, fa vint dies que em va llençar a aquesta aventura, cuinar pel fotògraf Henri Cartier-Bresson, vint dies ideant i vivint aquesta història que comença quan les vides de Simone de Beauvoir, escriptora, professora, feminista i filòsofa francesa, i de Henri Cartier-Bresson, fotògraf, considerat pare del fotoreportatge, es creuen en el París de 1946.


La Simone acostumava a sortir a passejar cada dia després d’esmorzar. Simone i el seu gos, un beagel que sempre l’acompanyava a tot arreu, vivien des de feia poc més d’un mes en aquell tranquil barri de París, en un petit edifici d’apartaments, com en Joseph, un funcionari jubilat que vivia sol, l’Emilie, una ballarina amb companys de pis a temps parcial, i la Rose, vídua i amb dos fills ja emancipats. El primer que feia en les seves sortides matinals era anar fins al quiosc a comprar un parell de diaris, calia omplir la resta del dia amb alguna distracció més. La Simone era professora, però feia tres anys que havia deixar la docència per dedicar-se completament a escriure. Després de la seva fugida precipitada de Marsella no ho havia tornat a fer. Amb els diaris dins la bossa també s’enduia a casa alguna notícia extra sobre el barri que li explicava en Pierre, el quiosquer que portava més de trenta anys allí venen diaris i revistes i quasi sabia tan de la vida dels altres com ells mateixos. Qui també formava part del dia a dia d’aquell barri era la Julie, la dependenta de la floristeria que cada dia li dedicava un somriure i li desitjava un feliç dia quan passava pel davant del seu establiment. Sempre es deia que algun dia li compraria un ram de flors.

Quan s’acabava la jornada tota aquella gent del barri es tancava a les seves llars tots sols, ells i les seves circumstàncies, igual que ella des del dia que va arribar allí, després de la seva ruptura amb en Jean-Paul. Va ser llavors quan va decidir tornar a París, l’havien abandonat després del seu alliberament de les tropes alemanyes i no hi havia tornat a posar el peu.

S’acostava el bon temps i va pensar que seria un bon moment per organitzar un sopar a la terrassa del seu apartament, presentar-se com a nova al veïnat i conèixe’ls una mica millor a tots. Ho diria a la Rose, a veure si li podia donar un cop de ma amb els preparatius.

Aquell mateix matí, abans de sortir al carrer amb el seu gos, va decidir passar per casa la Rose perquè li donés un cop d’ull a la llista de gent que havia pensat convidar al sopar. La va trobar atabalada, feinejant amunt i avall acabant de preparar l’habitació del nou hoste que arribava aquell mateix matí. –Deixa la llista sobre la còmode i ajuda’m a fer aquest llit, és tard!, li digué llençant-li un llençol des de l’altra punta del llit. En el precís moment que li deia això va sonar el timbre. La Rose va sortir escopetejada de l’habitació per anar a obrir la porta i, instintivament, la Simone la va seguir fins a mig passadís. Darrera la porta va aparèixer un home, no li posava pas més anys que ella,  arrossegant una maleta i amb una càmera penjada al coll. La Rose durant la guerra va hostejar al seu apartament tot tipus de ‘personalitats’, algunes vegades amb finalitats més lucratives i d’altres no tan, i al finalitzar aquesta va continuar amb aquesta pràctica clandestina que l’ajudava al seu propi sosteniment. Mentre la Rose li donava la benvinguda i l’acompanyava fins la que seria la seva habitació, la Simone veia tota l’escena palplantada al vell mig del passadís, creuant-se la mirada amb aquell home en el precís moment que passaven pel seu costat, penetrant, aferrada a la paret, per no caure en l’abisme que notava sota els seus peus. Qui era aquell home? Amb el pas dels dies la Rose li explicà que es deia Henri, un fotògraf que s’allotjaria durant un temps allí, no en tenia més informació. -Si en volem saber més l’hauràs de convidar al sopar, li digué la Rose amb un somriure ple d’ironia, doncs se n’havia adonat de l’atracció mútua que havien sentit en aquell primer encontre.

La setmana transcorria amb normalitat, però ja havien començat a posar fil a l’agulla amb els preparatius del sopar de dissabte a l’apartament de la Simone. La Rose se n’encarregaria dels entrants i les postres i la Simone faria el bouef Bourguignon. La carn ja marinava en el vi amb les verdures i el Bouquet garni, faltaven tan sols dos dies, i després d’aquell primer encontre no havia coincidit més amb  en Henri, però la Rose s’havia entossudit també a convidar-lo. Això la tenia més neguitosa del que era usual en ella quan tenia convidats, doncs amb en Jean-Paul les festes i actes socials sovintejaven a casa seva, i s’havia passat tot el matí rebuscat entre les caixes encara apilonades de la mudança el vestit de la seva mare. Pensava que mai se l’acabaria posant aquell vestit, però en aquella ocasió quelcom l’empenyia a fer-ho.

Tot estava llest, la Rose feia una estona que havia marxat a casa per canviar-se de roba, i ella, palplantada davant el mirall, amb el vestit de la mare i les sabates de taló, veia davant seu una altra dona, novament il·lusionada, segura de si mateixa, per una nit volia oblidar qui era, el futur ja l’afrontaria demà. El timbre la va desvetllar d’aquells pensaments, els primers convidats començaven a arribar, i enmig de tots ells la Rose amb les últimes safates dels aperitius demanant pas. En Henri també ja hi era, molt més atractiu que en aquella primera ocasió en el pis de la Rose. Es van saludar. La resta de la nit van parlar poc, hi havia molts convidats a qui atendre, però en Henri observava tots els seus moviments, elegants, seductors, i ella n’era temorosament conscient. Però per la Simone la vetllada també va transcorre entre converses i rialles, el menjar i el beure anava desapareixen de safates i copes i el Boeuf Bourguignon havia sortit deliciós. Es sentia feliç, relaxada, i de mica en mica la nit també es va anar esgotant, i els veïns, també feliços, van anar tornant a les seves llars, fins que va tancar la porta darrera l’últim convidat. Però, ja sola, quan es disposava a treure’s les sabates, no hi estava acostumada a portar tan de taló, de cop i volta el va veure allí, dret, al costat del gran finestral que portava a la terrassa. –Una mica de vi? li digué tot estirant el braç per acostant-li una copa de Borgonya.


I com amfitriona d’aquest sopar us convido a que us animeu a preparar aquest plat, una delícia de la cuina francesa que fins hi tot a mi m’ha sorprès, poc fan que sóc dels estofats i menys de la vedella. De fet als meus quaranta-un és el primer estofat de vedella de faig, o sigui que ja era hora, no?


Boeuf Bourguignon

INGREDIENTS
5 grans d’all
50 grs de mantega
1 Bouquet garni
1 l de vi negre de Borgonya
200 grs de pastanagues
10 cl d’oli
2 cebes
1’8 quilos de carn de vedella o bou
sal
pebre
farina
oli d’oliva
Per la guarnició:
200 grs de xampinyons
200 grs de bacó
cebetes

ELABORACIÓ
Rentarem i trossejarem totes les verdures i les posarem en un recipient de fang o vidre (el vi reacciona en contacte amb el metall) juntament amb el Bouquet garni, un pols de sal i de pebre. Hi afegirem el vi i hi submergirem la carn. Aquesta marinada ha de durar un parell de dies, conservada a temperatura ambient i coberta amb un drap perquè no hi caigui ni pols ni hi entrin mosques (són tremendament borratxes). Jo ho vaig posar dins la nevera tapat amb paper film, amb les temperatures d’aquests dies no ho tenia clar que es conservés en optimes condicions fora d’aquesta.
En el moment de la cocció filtrem el vi i el reservem a part en un cassó. Tot seguit traiem la resta d’ingredients separant la carn i les hortalisses i descartem el Bouquet garni. El cassó amb el vi el posem al foc i el reduïm a la meitat, per treure’n l’excés d’alcohol, fins a la meitat del seu volum.
Mentrestant eixuguem la carn amb un drap de cuina i espolsem una mica de farina per sobre d’aquesta (opcional, compte amb els celíacs), i la saltegem juntament amb les verdures en una paella amb una mica d’oli d’oliva, fins que estigui tot daurat, perquè es tanquin els porus.
Un cop el vi s’hagi reduït, ajuntem tots els ingredients en una mateixa cassola, ho reguem amb una mica d’aigua, perquè quedi tot ben cobert, i ho posem a coure lentament i tapat. Ha de coure unes tres hores, remenant de tant en tant. Si fa falta s’hi pot afegir aigua.
Un cop finalitzada la cocció passem la salsa pel colador xinés o pel passapurés i ho tornem a ajuntar amb la carn. Si veiem que queda una mica líquida es pot reduir, amb compte que no se’ns talli. Perquè la salsa ens quedi ben fosca cal deixar reposar el guisat unes quantes hores.
Per fer la guarnició tallarem el bacó a talls i saltejar-lo una mica. Quan comenci a agafar color afegir-hi els xampinyons nets i tallats a quarts. Es salteja tot plegar i es reserva.
En una altra paella glacegem les cebes amb una nou de mantega, un pessic de sal i una cullerada de sucre de canya. Es tapa la paella i es deixa coure lentament 15 minuts, removent tot sovint.
Es pot servir la guarnició per separat o tirar directament dins l’olla els xampinyons, el bacó i les cebetes, donar un bull i servir.



Ha sigut un plaer participar en aquest repte! Nani, moltes gràcies per la oportunitat!


I ara em toca nominar a mi, així que d’aquí 20 dies us convido a passar pel blog de Cósima Piovasco, Las cosas de Cósima, a degustar el plat que prepararà per convidar a sopar a Miguel Àngel! 
Cósima, ets magnètica, extraordinàriament enlluernadora, així que estaràs més que a l'alçada del gran mestre, l'acabaràs captivant, per tot això i més crec que ets la persona ideal per afrontar aquest gran repte! ;)


{versión en castellano}

Hoy os traigo un gran reto, un reto que nace el pasado verano desde el blog Dime que es viernes, donde el pretexto es hacer una receta e invitar a cenar a un personaje famoso escogido por el blog que te pasa el testimonio, y así sucesivamente, formando una cadena que hasta ahora nos ha llevado a conocer los siguientes blogs y personajes:


Pues quien me ha pasado a mí el testimonio de este reto, Nani del blog La cuina violeta, hace veinte días que me lanzó a esta aventura, cocinar para el fotógrafo Henri Cartier-Bresson, veinte días ideando y viviendo esta historia que empieza cuando las vidas de Simone de Beauvoir, escritora, profesora, feminista y filósofa francesa, y de Henri Cartier-Bresson, fotógrafo, considerado el padre del fotoreportaje,  se cruzan en el París de 1946.


Simone tenía por costumbre salir a pasear cada día después de desayunar. Simone y su perro, un beagel que siempre le acompañaba a todas partes, vivían desde hacía poco más de un mes en aquel tranquilo barrio de París, en un pequeño edificio de apartamentos, como Joseph, un funcionario jubilado que vivía solo, Emilie, una bailarina con compañeros de piso a tiempo parcial y  Rose, viuda y con dos hijo ya emancipados. Lo primero que hacía en sus salidas matinales era ir hasta el quiosco a comprar un par de periódicos, hacía falta llenar el resto del día con alguna distracción más. Simone era profesora, pero hacía tres años que había dejado la docencia para dedicarse completamente a escribir. Después de su huida precipitada de Marsella no lo había vuelto a hacer. Con los periódicos en la bolsa también se llevaba a casa alguna noticia extra sobre el barrio que le explicaba Pierre, el quiosquero que llevaba más de treinta años allí vendiendo periódicos y revistas y que casi sabía tanto de la vida de los otros como ellos mismos. Quién también formaba parte del día a día de aquel barrio era Julie, la dependienta de la floristería que cada día le dedicaba una sonrisa y le deseaba un feliz día cuando pasaba por delante de su establecimiento. Siempre se decía que algún día le compraría un ramo de flores.

Cuando se terminaba la jornada toda aquella gente del barrio se cerraba en sus hogares, solos, ellos y sus circunstancias, igual que ella desde el día que llegó ahí, después de su ruptura con Jean-Paul. Fue entonces cuando decidió volver a París, la habían abandonado después de su liberación de las tropas alemanas y no habían vuelto el pie en ella.

Se acercaba el buen tiempo y pensó que sería un buen momento para organizar una cena en la terraza de su apartamento, presentarse como nueva en el vecindario y conocerles un poco mejor a todos. Se lo diría a Rose, a ver si le podía dar una mano con los preparativos.

Aquella misma mañana, antes de salir a la calle con su perro, decidió pasar por casa de Rose para que le diera un vistazo a la lista de gente que había pensado invitar a la cena. La encontró atareada, arriba y abajo acabando de preparar la habitación del nuevo huésped que llegaba aquella misma mañana. –Deja la lista sobre la cómoda y ayúdame a hacer esta cama, es tarde!, le dijo lanzándole un sábana desde la otra punta de la cama. En el preciso momento que le decía esto sonó el timbre. Rose salió disparada de la habitación para abrir la puerta y, instintivamente, Simone la siguió hasta medio pasillo. Detrás de la puerta apareció un hombre, no le ponía más años que ella, arrastrando una maleta y con una cámara colgada del cuello. Rose durante la guerra hospedó en su apartamento todo tipo de ‘personalidades’, algunas veces con finalidades más lucrativas y otras no tanto, y al finalizar esta continuó con esta práctica clandestina que la ayudaba a su propio sustento. Mientras Rose le daba la bienvenida y lo acompañaba hasta la que sería su habitación, Simone veía toda la escena plantada en medio del pasillo, cruzándose la mirada con aquel hombre en el preciso momento que pasaban por su lado, penetrante, aferrada a la pared, para no caer en el abismo que notaba bajo sus pies. ¿Quién era ese hombre? Con el paso de los días Rose le explicó que se llamaba Henri, un fotógrafo que se alojaría durante un tiempo allí, no tenía más información. -Si queremos saber más lo tendrás que invitar a cenar, le dijo Rose con una sonrisa llena de ironía, pues se había dado cuenta de la atracción mutua que habían sentido en ese primer encuentro.

La semana transcurría con normalidad, pero ya habían empezado con los preparativos de la cena del sábado en el apartamento de Simone. Rose se encargaría de los entrantes y los postres y Simone haría bouef Borguignon. La carne ya marinaba en el vino con las verduras y el Bouquet Garni, faltaban tan solo dos días, y después de aquel primer encuentro no había coincidido más con Henri, pero Rose se había emperrado también en invitarlo. Esto la tenía más nerviosa de lo que es normal en ella cuando tenía invitados, pues con Jean-Paul las fiestas y actos sociales se producían con bastante asiduidad en su casa, y se había pasado toda la mañana buscando entre las cajas aún amontonadas de la mudanza el vestido de su madre. Pensaba que nunca se lo llegaría a poner aquel vestido, pero en aquella ocasión algo la llevaba a hacerlo.

Todo estaba a punto, Rose hacía un rato que se había ido a su casa a cambiarse de ropa, y ella, de pie delante el espejo, con el vestido de su madre y los zapatos de tacón, veía delante suyo otra mujer, nuevamente ilusionada, segura de sí misma, por una noche quería olvidarse de quien era, el futuro ya lo afrontaría mañana. El timbre la despertó de aquellos pensamientos, los primeros invitados empezaban a llegar, y en medio de todos ellos Rose con las última bandejas de los aperitivos pidiendo paso. Henri también ya estaba, mucho más atractivo que en aquella primera ocasión en el piso de Rose. Se saludaron. El resto de la noche hablaron poco, había muchos invitados a quién atender, pero Henri observaba todos sus movimientos, elegantes, seductores, y ella era temerosamente consciente de ello. Pero para Simone la noche también transcurrió entre conversaciones y risas, la comida y la bebida iba desapareciendo de bandejas y copas y el Boeuf Bourguignon había salido delicioso. Se sentía feliz, relajada, y poco a poco la noche también se fue consumiendo, y los vecinos, también felices, fueron regresando a sus hogares, hasta que cerró la puerta detrás del último invitado. Pero, ya sola, cuando se disponía a sacarse los zapatos, no estaba acostumbrada a andar con tacones, de golpe lo vio allí, de pie, al lado del gran ventanal que llevaba a la terraza. –Un poco de vino? le dijo alargando el brazo para acercarle una copa de Borgoña.


Y como anfitriona de esta cena os invito a que os animéis a preparar este plato, una delicia de la cocina francesa que hasta a mí me ha sorprendido, poco fan que soy de los estofados y menos de la ternera. De hecho a mis cuarenta y uno es el primer estofado de ternera que hago, o sea que ya era hora, no?


Boeuf Bourguignon

INGREDIENTES
5 dientes de ajo
50 grs de mantequilla
1 Bouquet garni
1 l de vino negro de Borgoña
200 grs de zanahorias
10 cl de aceite
2 cebollas
1’8 kilos de carne de ternera o buey
sal
pimienta
harina
aceite de oliva
Para la guarnición:
200 grs de champiñones
200 grs de beicon
cebollas de platillo

ELABORACIÓN
Limpiamos y troceamos todas las verduras y las ponemos en un recipiente de barro o cristal (el vino reacciona en contacto con el metal) junto con el Bouquet  garni, un poco de sal y pimienta. Esta maceración tiene que durar un par de días, conservada a temperatura ambiente y cubierta con un trapo de cocina para que no caiga ni polvo ni entren moscas (son tremendamente borrachas). Yo lo conservé dentro de la nevera tapado con papel film. Con las temperaturas de estos días no lo tenía claro que se conservara en óptimas condiciones fuera de esta.
En el momento de la cocción filtramos el vino y lo reservamos a parte en un cazo. Acto seguido sacamos el resto de ingredientes separando la carne y las hortalizas y descartamos el Bouquet garni. El cazo con el vino lo ponemos al fuego y lo reducimos a la mitad, para sacar el exceso de alcohol, hasta la mitad de su volumen.
Mientras tanto secamos la carne con un trapo de cocina y espolvoreamos un poco de harina por sobre de esta (opcionalmente, cuidado con los celiacos), y la salteamos junto con las verduras en una sartén con un poco de aceite de oliva, hasta que esté todo dorado, para sellar los poros.
Una vez el vino se haya reducido, juntamos todos los ingredientes en una misma cacerola, lo regamos con un poco de agua, para que quede todo bien cubierto, y lo ponemos a cocer lentamente y tapado. Ha de cocer unas tres horas, mesclando de vez en cuando. Si hace falta se puede añadir agua.
Una vez finalizada la cocción pasamos la salsa por el colador chino o por el pasapuré y la volvemos a juntar con la carne. Si vemos que queda un poco líquida se puede reducir, con cuidado que no se corte. Para que la salsa quede más oscura hace falta dejar reposar el guisado unas cuantas horas.
Para la guarnición cortaremos el beicon a trozos y lo saltearemos un poco. Cuando empiece a tomar color añadimos los champiñones limpios y cortados a cuartos. Se saltea todo junto y se reserva.
En otra sartén glaseamos las cebollas con una nuez de mantequilla, un poquito de sal y una cucharada de azúcar de caña. Se tapa la sartén y se deja cocer lentamente 15 minutos, removiendo de vez en cuando.
Se puede servir la guarnición por separado o tirar directamente a la olla los champiñones, el beicon y las cebollas, dar un hervor y servir.

Fuente: Enciclopedia de gastronomía


Ha sido un placer participar en este reto! Nani, muchas gracias por la oportunidad!




Y ahora me toca nominar a mi, así que de aquí 20 días os invito a pasar por el blog de  Cósima Piovasco, Las cosas de Cósima, a degustar el plato que preparará par invitar a cenar a Miguel Ángel! 
Cósima, eres magnética, extraordinariamente deslumbrante, así que estarás más que a la altura del gran maestro, lo acabarás cautivando, por todo esto y más creo  que eres la persona ideal para afrontar este gran reto! ;)



3.11.13

Galetes d’avellanes + {m’he emportat la tardor a casa}

{Aquesta entrada la trobareu íntegrament tan en català com en castellà.}
{Esta entrada la encontrareis íntegramente tanto en catalán como en castellano.}

Finalment tenim temperatures normals per l’època de l’any, tot i que a les hores centrals del dia si fa sol encara fa calor. Però els paisatges comencen a tenyir-se de tardor, si passeges pels camps i boscos els fruits de tardor ja han fet acte de presència i ens en podem endur una bona mostra a casa.


Avui us porto una recepta molt de tardor, amb un fruit que ara n’és temps, l’avellana. Us en vaig parlar fa uns dies quan vaig publicar la recepta de la confitura d’avellanes i prunes i si la voleu recordar la trobareu aquí.


I aquí us deixo al recepta d’avui, proveu-la, us agradaran!


INGREDIENTS
100 grs de mantega
100 grs de sucre
1 ou batut
15 ml (1 cullerada) de llet
2,5 ml (1/2 culleradeta) d’essència de vainilla
50 grs d’avellanes, torrades i picades
175 grs de farina
5 ml (1 culleradeta) de llevat en pols
1,25 ml  (1/4 de culleradeta) de sal

PREPARACIÓ
Engreixeu una placa de forn. Bateu la mantega amb el sucre en un bol. Batent incorporeu l’ou, la llet i l’essència de vainilla. Afegiu les avellanes i remeneu. Tamiseu la farina, el llevat i la sal juntes i afegiu-ho a la preparació anterior. Mescleu a fons. Refredar la massa dins la nevera embolicada amb paper film fins que la noteu una mica consistent. Tot seguit estireu la massa amb un corró sobre una superfície enfarinada i amb el talla-pastes tallar-la a cercles de 5mm. Aneu-les col·locant sobre la placa de forn. Coeu en el forn pre-escalfat a 190º durant uns 80-10 minuts. Refredar sobre una reixeta.

Font:  El campo en casa  - Linda Burgess y Rosamond Richardson


{versión en castellano}

Finalmente tenemos temperaturas normales para la época del año, aunque en las horas centrales del día si hace sol hace calor. Pero los paisajes empiezan a teñirse de otoño, si paseas  por los campos y los bosques los frutos otoñales ya han empezado a hacer acto de presencia y nos podemos llevar una buena muestra a casa.


Hoy os llevo una receta muy de otoño, con un fruto de temporada, la avellana. Os hablé de ella hace unos días cuando publiqué la receta de confitura de avellanas y ciruelas, y si la queréis recordar la encontrareis aquí.


Y aquí os dejo la receta de hoy, ¡probadla, os gustará!


INGREDIENTES
100 grs de mantequilla
100 grs de azúcar
1 huevo batido
15 ml (1 cucharada) de leche
2,5 ml (1/2 cucharadita) de esencia de vainilla
50 grs de avellanas, tostadas y picadas
175 grs de harina
5 ml (1 cucharadita) de levadura en polvo
1,25 ml (1/4 de cucharadita) de sal

ELABORACIÓN
Engrase una placa de hornear. Bata la mantequilla con el azúcar en un cuenco. Incorpore batiendo el huevo, la leche y la esencia de vainilla. Agregue las avellanas y remueva. Tamice la harina, la levadura y la sal juntas, agréguelas a la preparación anterior y mezcle a fondo. Enfrie la masa en la nevera envuelta en papel film hasta que note que esté un poco consistente. Acto seguido estire la masa con un rodillo sobre una superficie enharinada y con un cortapastas cortarla en círculos de 5mm. Póngalos sobre la placa. Cueza en el horno precalentado a 190º de 8-10 minutos. Enfríe sobre una rejilla.

Fuente:  El campo en casa  - Linda Burgess y Rosamond Richardson

21.10.13

Fogons. Cuina saludable {la revista}


Tan és la vostra sorpresa com la meva el fet que tingueu aquesta revista entre les vostres mans, per dir-ho d’alguna manera. La decisió de tirar endavant aquest projecte va sorgir de cop i volta, sense altra pretensió que emplenar, encara més, els meus dies. De mica en mica la idea de la seva edició s’ha anat emplenant de perquès, en puc enumerar uns quants, però per començar vull dir que en cap cas pretén ser una publicació periòdica, més aviat es tracta d’un gaudir, una altra manera de compartir les receptes que surten de la meva cuina i d’altres petites coses que fan els meus dies més bonics, tot plegat a pas lent, fins hi tot potser atemporal. Malgrat tot vull intentar reproduir-hi el moment que vivint, les estacions, les festes i tradicions, tot allò que li doni sensació de temporalitat, que en puguem gaudir molt més fullejant el seu contingut.

La veritat és que aquesta idea arrenca en un molt bon moment, la tardor. Tot i ser l’estació que ens porta cap a un temps de foscor, és quan la natura ens regala els colors més bonics de tot l’any, fruits saborosos que aprofitarem a les nostres taules, o guardarem al rebost per fer front als mesos més freds. També cal recordar que la tardor és l’avantsala d’una de les festes més boniques de l’any, Nadal, i doncs podem començar a prendre idees perquè tothom pugui gaudir de manera senzilla d’aquests dies de joia.

Doncs ara desitjo que tot el que aquí descobriu us agradi, que la diversió i l’alegria que jo hi he trobat es noti en cadascuna de les seves pàgines, i que ben aviat ens podem retrobar en una nova edició. De tot cor!

Gemma Vilabrú

16.10.13

Magdalenes de nabius i magdalenes de canyella amb cor de xocolata

Últimament estic molt dolça, ja ho ser, amb aquesta ja porto quatre receptes seguides de dolç, però el dissabte vaig fer aquestes magdalenes i en vaig penjar les fotos al Flickr, i de seguida me’n van demanar la recepta. Així que com que no vull fer l’espera més llarga, aquí la teniu. Boníssimes!!!

Per cert, una companya de Flickr també em va demanar si li podia fer la traducció de la recepta del pastís de recuit i la de la confitura d’avellanes i prunes al castellà, i com que la feina està feta i crec que pot interessar a molta més gent, he editat aquestes dues receptes i us hi he annexat la traducció. Amb tot això, una altra companya em va fer la reflexió que a partir d’ara seria bo posar la recepta en els dos idiomes, ja fa temps que també li dono voltes però per por a no poder amb tot encara no ho havia fet. Doncs m’hi aventuro, potser no ho escriuré tan bé com el català, però penso que puc donar un cop de mà a més d’un que estigui interessat en fer-les, s’ha de reconèixer que els traductors tenen molt que desitjar. Doncs apa, a gaudir-ho!


INGREDIENTS
4 ous mitjans
200 grs de sucre
200 ml de llet
200 ml d’oli d’oliva suau
400 grs de farina de rebosteria
Un sobre de llevat químic (tipus Royal)
Una culleradeta de canyella molta
75 grs de nabius
Xocolata de cobertura 70% de cacau
Un pessic de sal

ELABORACIÓ
Es baten els ous juntament amb el sucre i un pessic de sal enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum. Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamisada amb la llevadura i es va incorporant a poc a poc a la mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia. Tot seguit separarem la massa en dues parts, a una de les parts hi afegirem una culleradeta de canyella i a altra els nabius. En aquest moment es tapem els bols amb un drap de cuina i es deixa reposar la massa a la nevera almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual.
Per acabar s’emplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la seva capacitat i es cou al forn, molt calent, durant uns 15 minuts. Per fer les magdalenes de canyella amb cor de xocolata, cal que quan posem la massa dins les capsules, a mig emplenar hi afegirem mitja presa de xocolata de cobertura amb un 70% de cacau. Llavors les acabarem d’emplenar fins dues terceres parts de la seva capacitat.

{traducción al castellano}

INGREDIENTES
4 huevos medianos
200 grs de azúcar
200 ml de leche
200 ml de aceite de oliva suave
400 grs de harina de repostería
Un sobre de levadura química (tipo Royal)
Una cucharadita de canela molida
75 grs de arándanos
Chocolate de cobertura 70% de cacao
Un pellizco de sal

ELABORACIÓN
Se baten los huevos juntamente con el azúcar y un pellizco de sal enérgicamente, hasta que la mezcla doble su volumen. A continuación se baja el ritmo y se le añade la leche y, sin dejar de batir, el aceite muy poquito a poco. Se mezcla la harina tamizada con la levadura y se va incorporando poquito a poco a la mezcla anterior, hasta conseguir una masa homogénea. Acto seguido separamos la masa en dos partes, a una de las partes se le añade una cucharadita de canela y a la otra los arándanos. En este momento se tapan los dos recipientes con un trapo de cocina y se deja reposar en la nevera almenos durante una hora. Pasado el tiempo de reposo se vuelve a batir enérgicamente la masa con un batidor manual.
Para finalizar se rellenan las cápsulas de papel rizado o silicona dos terceras partes de su capacidad y se cuece en el horno, muy caliente, durante unos 15 minutos. Para hacer las madalenas de canela con corazón de chocolate, hace falta que cuando pongamos la masa dentro de las cápsulas, a medio rellenar añadiremos un trocito de chocolate de cobertura con un 70% de cacao. Luego las terminamos de rellenar hasta dos terceras partes de su capacidad.

11.10.13

Pastís de recuit amb confitura d’avellanes i prunes

Doncs a la confitura de l’última entrada al blog ja li he trobat la recepta que li va com anell al dit, aquest pastís de recuit és molt fi al paladar, gens dolç i la confitura hi contrasta a la perfecció. Desitjo que us agradi!
Bon cap de setmana!


INGREDIENTS
Per la pasta trencada:
150 grs. de farina
75 grs. de mantega o margarina
1 cullerada d’aigua
50 grs. de sucre
1 pols de sal

Pel farcit (per una tarta de 18 cms de diàmetre):
250 grs de recuit
50 grs de sucre
2 ous
Pell de llimona ratllada
Confitura d'avellanes i prunes

ELABORACIÓ
Primer de tot farem la pasta trencada. Amb aquesta quantitat d’ingredients surt pasta trencada per a fer dues tartes com la que he fet jo (18 cms de diàmetre). O sigui que podem doblar la quantitat del farcit i fer-ne dues d’aquesta mida o una de més gran o bé congelar la pasta restant per una altra ocasió, com vaig fer jo.
Posem la farina fent rotllana en el taulell amb tots els ingredients al mig. Anem treballant entrecreuant els dits, procurant que no s’ajunti, anant-la trencant i esmicolant, fins al punt que la farina queda humida i s’ajunta per ella sola amb facilitat, sense forçar-la. Un cop unida la funyim 3 o 4 vegades i en fem una bola. La deixem reposar 5-10 minuts i ja la tenim llesta per estirar-la amb el corró, amb el taulell lleugerament enfarinat, i folrar el motlle de tarta, untat només per la base. Punxem la pasta del fons, per evitar que en coure-ho s’infli, i ja la tindrem llesta per enfornar segons indiqui la recepta que ens disposem a fer.
Si feu servir margarina procureu que no sigui purament vegetal, perquè és massa tova i no va prou bé.
La mantega o la margarina han de ser fresquetes de la nevera, al moment de fer la pasta, i si s’indica que ha de ser reblandida bol dir un cop ja dins del cercle, amb l’ajunta d’una forquilla. Per això és molt millor fer aquesta pasta en un lloc fresc, sempre us anirà molt millor. A l’estiu és més difícil de fer, per això és molt millor posar-hi l’aigua ben freda.
Quan es comença a treballar la pasta i es va trencant i trencant, en el moment que desapareix la farina blanca i tot són trossets petitíssims de pasta, és el punt de fer una parada i assegurar-nos que no hi falti aigua, perquè d’això depèn que en surti bé la pasta. Si veiem que hi han trossos semblants a serradures i no són humits, hi podem afegir ½ cullerada d’aigua o més, si cal, anant trencant la pasta fins que per ella sola i sense esforç s’ajunti fàcilment.

A continuació, per fer el farcit, mesclar el recuit amb el sucre. Tot seguit hi afegim la  la llimona ratllada i els ous, d’un amb un. No afegir-hi el següent fins que no estigui ben integrat el primer, però sense mesclar-ho excessiment. És molt important que aquesta massa no agafi aire, d’aquí el fet de mesclar el formatge amb el sucre i afegir-hi els ous d’un amb un, sense remenar massa, ja que així evitem que la tarta s’esquerdi de sobre en coure’s.

Finalment emplenar la base amb una capa fina de confitura al fons, al gust, i amb la mescla de recuit. Enfornar a 180º durant uns 30 minuts. Deixar refredar.

Nota. A mi em va quedar una mica massa torrat perquè vaig coure prèviament la base 8 minuts, però us recomano no fer-ho, no cal.

{versión en castellano}

INGREDIENTES
Para la masa quebrada:
150 grs de harina
75 grs de mantequilla
1 cucharada de agua
50 grs de azúcar
1 pellizco de sal

Para el relleno (para una tarta de 18 cms de diámetro):
250 grs de requesón
50 grs de azúcar
2 huevos
Piel de limón rallada
Confitura de avellanas y ciruelas

ELABORACIÓN
Primero de todo haremos la masa quebrada. Con esta cantidad de ingredientes sale masa quebrada para hacer dos tartas como la que he hecho yo (18 cms de diámetro). O sea que podemos doblar la cantidad del relleno y hacer dos de esta medida o una de más grande, o bien congelar la masa restante para otra ocasión, como hice yo.

Ponemos la harina en forma de corona en el mármol con todos los ingredientes en el centro. Vamos trabajando entre-cruzando los dedos, intentando que no se una, rompiendo y desmenuzando la masa, hasta el punto que la harina queda húmeda y se une por si sola con facilidad, sin forzarla. Una vez unida la apretamos 3 o 4 veces y hacemos una bola. La dejamos reposar 5-10 minutos y ya la tenemos lista para estirarla con el rodillo, con el mármol ligeramente enharinado, y forrar el molde de tarta, untado solo por la base. Pinchamos la masa del fondo, para evitar que al cocerse se hinche, y ya la tendremos lista para hornear según nos indique la receta que nos dispongamos a hacer.
Si hacéis servir margarina procurad que no sea puramente vegetal, porqué es demasiado blanda y no va suficientemente bien.
La mantequilla o margarina tienen que ser fresquitas de la nevera en el momento de hacer la masa, y si se indica que tiene que ser blanda quiere decir una vez dentro de la corona de harina, con la ayuda de un tenedor. Por esto es mucho mejor hacer esta masa en un lugar fresco, siempre os irá mejor. En verano es muy difícil de hacerla, por esto es mucho mejor ponerle el agua bien fría.
Cuando se empieza a trabajar la masa y se va rompiendo, en el momento que desaparezca la harina blanca y todo son pedacitos pequeñísimos de masa, es el momento de hacer una parada y asegurarnos que no le falte agua, porqué de esto depende de que salga bien la masa. Si vemos que hay trozos parecidos a serrín y no están húmedos, podemos añadir ½ cucharada de agua o más, si hace falta, e ir rompiendo la masa hasta que ella sola y sin esfuerzo se una fácilmente.

Acto seguido, para hacer el relleno, mezclar el requesón con el azúcar. Luego añadimos el limón rallado y los huevos, de uno en uno. No añadir el siguiente hasta que no esté bien integrado el primero, pero sin mezclar excesivamente. Es muy importante que este relleno no coja aire, de aquí el hecho de mezclar el requesón con el azúcar y añadir los huevos de uno en uno, sin mezclar demasiado, así se evita que la tarta se agriete de encima al cocerse.

Rellenar la base primero con una capa de confitura y encima de esta la mezcla de requesón. Hornear a 180º durante unos 30 minutos. Dejar enfriar.